Les anarquistes no sortim del no-res. Les nostres afirmacions, tàctiques, estratègies, discursos, la nostra articulació política en general sorgeix de les generacions revolucionàries que ens van precedir. Estem inserides en una tradició política sobre la que tenim la convicció que és la llavor de la revolució i que, al llarg de les seves victòries i fracassos, ha lluitat per la Revolució Social. Com que eren, som.
Inserits en aquest fil roig-i-negre de combat, tenim el deure històric de seguir endavant. Hem de trobar les eines que una altra generació ja havia enterrat i aixecar una posició anarquista revolucionària capaç d’estar a l’alçada del moment històric en que ens trobem. Com que som, serem.
Des dels primers combats amb la naixent burgesia fins al més proper últim cicle polític les anarquistes ens hem organitzat amb les eines de les que disposàvem i hem actuat amb el coneixement que havíem obtingut i que conservàvem. Hem estat inserides en els moviments revolucionaris en la mesura de les nostres capacitats i hem donat les nostres forces cap a la superació del sistema capitalista. Per portar a bon terme la nostra tasca revolucionària les anarquistes ens dotem del balanç històric, l’eina per evitar errors, superar el passat i seguir en el trajecte correcte.
Les anarquistes estem inserides en un moviment polític revolucionari concret. Les adherents de l’anarquisme han sigut unes militants en concret, que han tingut una pràctica concreta, uns errors i encerts concrets, dins de la història revolucionària de la classe treballadora. Les anarquistes no ens podem permetre reclamar en una mateixa bafarada, per exemple, a persones tan oposades com Puig-Antich i a Miquel Badia, o, en un altre exemple, al POUM, a militants de la CNT i al PSUC de la Transició a la vegada. Tenim els nostres referents, els nostres morts, el nostre fil històric a seguir teixint.
Dins aquest fil històric tenim un episodi de la lluita de classes internacional sobre el que s’ha abocat relativament poca llum. Si bé sobre la Guerra Civil s’ha escrit rius de tinta, hegemònicament s’ha escrit sempre des de la visió de dos únics bàndols: La República i el feixisme. Quan s’ha abordat la CNT o l’anarquisme durant la Revolució Espanyola, normalment s’ha parlat d’aquest dins el bàndol del Front Popular, si bé existien desavinences dins el seu si. Els Fets de Maig són la culminació, el punt àlgid de les desavinences en el relat, un enfrontament més o menys desafortunat, o una Guerra Civil dins la Guerra Civil.
En la historiografia i opinologia burgesa aquests enfrontaments són una desgràcia, un vessament de sang de catalans contra catalans per culpa d’uns incontrolats anarquistes. Aquest és l’ocultament dels fets. Per combatre la historiografia burgesa cal presentar la potencialitat revolucionaria dels revoltats als Fets de Maig, però també les seves limitacions. Cal emmarcar la Guerra Civil com el que va ser, una revolució social esclafada, i representar el seu caràcter profundament classista, prefigurat pels conflictes laborals i socials anteriors. Només així podrem fer un balanç històric digne del seu nom i de la seva necessitat. Cal desenterrar el passat, combatre la seva caracterització i recuperar les lliçons que en puguem extreure.
Així doncs, aquest article té tres objectius.
- Primer, combatre la historiografia burgesa, que deforma els fets i es situa en un bàndol de la trinxera a través de la seva aparença de neutralitat. També combatre altres visions històriques que busquen de forma deshonesta ocultar els seus errors i el seu paper en la derrota.
- Segon, esbossar una visió pròpia de la història per les Joventuts Llibertàries, tot realçant el seu paper i convertint-se en un agent propi en el combat per la història
- Tercer, defensar la necessitat d’obrir i participar en els debats històrics sobre la Guerra Civil, ja que formen part del balanç històric de la classe treballadora.
Context cap als Fets de Maig
La classe treballadora derrota el cop d’Estat als carrers de Barcelona el 18 de Juliol de 1936. El factor clau en aquesta victòria va ser l’eina de combat clandestina i organitzada de l’anarquisme: els Comitès de Defensa de la CNT, integrats per militants cenetistes, faistes i de les Joventuts Llibertàries, una eina annexa i subordinada a la CNT. Cal esmentar que l’estructura i formalització d’aquesta organització clandestina es va reformular a la ponència del Comitè Nacional dels Comitès de Defensa de l’octubre de 1934, en plena derrota de la rebel·lió proletària a Astúries. És a dir, que aquesta eina sorgia del balanç militant que l’anarquisme organitzat realitzava de la seva pròpia activitat.
Com estava previst en l’estructura dels Comitès de Defensa, aquests es van multiplicar, sorgint una constel·lació de Comitès d’Abast, de Barri, de Control, etc que es van encarregar d’una multitud de tasques revolucionàries, com l’abastiment i reclutament de les milícies populars, l’alimentació de la població, les tasques de control públic i la supressió de les forces burgeses.
Amb la derrota de l’exèrcit, el moviment llibertari es va escampar pel territori a fer efectiva la Revolució, col·lectivitzant terres i indústries, perseguint a la burgesia i travessant el Principat en direcció a Saragossa, per combatre la reacció.
Ara bé, derrotat l’exèrcit, el president Companys cita al 20 de Juliol a les organitzacions polítiques al Palau de la Generalitat. La CNT pren una decisió que marcarà el seu curs: accepta la col·laboració dins un front ampli amb les altres forces antifeixistes, en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA).
El CCMA no serà un govern ni deixarà governar. Intentarà jugar al doble poder amb el Govern, fins que aquest l’absorbirà dos mesos després. Aquest, però, repercutirà de dues maneres importants en la militància anarquista.
Primer, situarà a l’anarquisme, en superioritat de forces a Catalunya, en una situació d’igualtat de poder amb la resta d’organitzacions. És a dir, donarà caràcter polític a organitzacions minoritàries que actuen (per teoria i per pràctica) en contra de la revolució en curs, donant-li’ls les eines per créixer i per oposar-se a les conquestes revolucionàries, unes organitzacions que no tenien més credencials per ser allà que la qualitat d’antifeixistes i la capacitat de mobilitzar forces armades.
Segon, igualarà en caràcter a les organitzacions anarquistes amb els partits polítics. S’exigirà als representats de la CNT que imposin la disciplina del CCMA i, més tard, del govern, a la seva militància. Una part substancial de la militància de base de les organitzacions anarquistes s’oposa a l’entrada de la CNT i la FAI al CCMA i, més endavant, s’oposarà a moltes de les mesures que es prenen en aquests espais. Aquesta militància s’oposa a la militarització de les milícies, als inspectors del govern a les fàbriques o a la reactivació de les forces de l’ordre perquè són les mesures pròpies de l’enemic contra qui s’havien forjat lluitant: l’Estat.
A partir de llavors, les militants anarquistes faran la seva activitat sota dues pressions oposades: l’exercici de les funcions conquerides al 18 de juliol i la tendència cap a la centralització sota un govern únic antifeixista.
La CNT i la FAI crearan un “Comitè de comitès[1]” encarregat de prendre decisions ràpides i convèncer a la militància de la necessitat de l’entrada de la CNT i la FAI al CCMA. Es creuran amb la força i l’habilitat per negociar en una posició avantatjosa al CCMA i a la Generalitat, però s’emmotllaran en l’esprit de corps dels partits amb qui compartien espai. En nom de la revolució s’embarcaran a la construcció d’un estat fort i apaivagaran tota la resistència a aquest.
Les revolucionàries que van transformar les relacions socials en les jornades de Juliol veuran sabotejades i anul·lades les seves conquestes: la hibernació dels Comitès de Defensa Confederals, la dissolució de les Patrulles de Control, la intervenció de la Generalitat en les indústries col·lectivitzades i la militarització de les milícies, mentre el PSUC i el PCE formaven un òrgan de repressió interior dirigit contra el POUM i la CNT, que acabaria cristal·litzant en el Servei d’Informació Militar.
Les Joventuts Llibertàries de Catalunya formaran part d’aquesta base militant que s’oposa a la destrucció de les conquestes revolucionàries. Havent sagnat en les jornades de Juliol i participat activament en els controls i assalts d’aquells dies, les joves llibertàries s’oposaven a l’entrada de l’anarquisme al govern. En els seus múltiples òrgans de difusió locals i en el Ruta, les joventuts llibertàries expressaven la contradicció de “l’anarquisme d’estat” i la renúncia dels principis en direcció a la derrota del feixisme.
En aquest clima, el 26 d’Abril de 1937 es va produir l’assassinat d’Antonio Martín Escudero a Bellver de Cerdanya. Antonio Martín era un militant cenetista de llarg recorregut, havia resultat ferit a la Setmana Tràgica. El Comitè local de Puigcerdà, presidit per ell mateix, controlava el pas fronterer de la Cerdanya, impedint la fugida d’elements burgesos i clericals i, més important, perseguia i controlava el contraban d’aliments dels especuladors afins a Estat Català i el PSUC[2] que travessaven la frontera per vendre el seu producte a Barcelona a preus estratosfèrics, fora del control dels Comitès d’Abast de la CNT. Aquest assassinat provocarà una crisi de govern que preludiarà els Fets de Maig.
Les Joventuts Llibertàries a Catalunya durant la Revolució
Les Joventuts Llibertàries[3], formades el 1932, patien de poc recorregut orgànic al arribar el juliol del 1936. Això no els va impedir ser part activa de la reacció armada contra el cop d’Estat. Enumerarem uns exemples. Els dies previs al cop d’Estat feien guàrdies nocturnes als seus barris i localitats, preparats per actuar. A les jornades de juliol es van posar en acció. La militància de les JJLL de Santa Coloma de Gramenet i de Sant Adrià del Besòs van participar a l’assetjament de la caserna de Sant Andreu, i aquests últims també van establir una barricada al pont sobre el riu Besós. Les JJLL de la Barceloneta van estar presents a les barricades a l’Avinguda Icària. Les JJLL de la Torrassa van assaltar la caserna de Pedralbes. Les JJLL del Maresme van prendre armes de la caserna de Mataró.
Durant aquesta primera fase de la Guerra Civil les JJLL de Catalunya s’integren en les accions conjuntes de l’anarquisme: participen en les Patrulles de Control, en les Columnes de milicians, en les col·lectivitzacions… Això es pot entendre per l’estesa pràctica de la doble militància CNT-FIJL.
Les Joventuts Llibertàries van fundar, amb l’afí Federación Estudiantil de Conciencias Libres, la Universitat Popular, a l’edifici del Seminari Conciliar de Barcelona. Aquesta es considerava un pas previ per a la formació dels obrers i el seu accés a les universitats oficials, que els permetés superar la barrera econòmica d’entrada i ensenyés amb metodologies que tinguessin visió social. A més a més, sota les directius del seu Comitè Regional, incautaven locals i els omplien d’activitats culturals, propagandístiques, educatives i comunitàries, buscant el progrés en el poble que el portés al Comunisme Llibertari.
Al 1937, les Joventuts Llibertàries de Catalunya posseïen al voltant de 34.000 afiliats i 214 agrupacions. Formaven part de les milícies al front, i s’oposaven a la militarització de les milícies i al retrocés en les conquestes revolucionàries. Van trobar en la reactivació dels Comitès de Defensa de la CNT[4] el lloc on fer-se fortes per defensar aquestes posicions, juntament amb els seus comilitants cenetistes i faistes, i la recentment creada Agrupación de Los Amigos de Durruti. També proclamaven al Ruta que calia estar alerta davant les maniobres contrarevolucionàries
Els fets dels Fets del Maig
Per decret del 4 de març (aprovat pels consellers de la Generalitat, inclosos els anarquistes) els Comitès de Defensa havien de ser dissolts, els quals van entrar en clandestinitat. Les Patrulles de Control[5] també es trobaven en amenaça de dissolució, i neutralitzats de facto fins a la seva dissolució efectiva i persecució al juny, que va provocar l’exili de gran nombre dels seus integrants[6].
A la segona quinzena de març del 1937 el Comitè de Defensa Confederal de Barcelona elabora un “Plan de Estructuración de los Cuadros y Comités de Defensa”, sota el següent motiu:
“Con la quiebra universal de partidos y sistemas, sólo queda en pie el Proletariado Revolucionario con su programa de reorganización del trabajo y de igualdad económica y social”
Les JJLL de Catalunya mantenien una posició d’aguait i de defensa pública de les conquestes revolucionàries, contràries al govern d’unitat al que s’havien de subordinar les organitzacions llibertàries i al retrocés en les col·lectivitzacions i milícies populars. Al Ruta del 1 d’Abril de 1937 escriuen:
“¡Antes de renunciar a la lucha contra el fascismo, moriremos en las trincheras! ¡Antes de renunciar a la revolución, sabremos morir en las barricadas! (…) ¡Marcha atrás jamás! ¡Alto a la contrarrevolución!”
El 12 d’abril de 1937 el Ple de la Federació Local de Barcelona de Grups Anarquistes (l’òrgan de la ciutat de Barcelona de la FAI), on havien sigut convidades les Joventuts Llibertàries i els Comitès de Defensa, exigeix la retirada dels cenetistes del govern i crea un Comitè Insurreccional. El 15 d’Abril es pacta la formació d’un nou Govern per sortir de la crisi, amb Aurelio Fernández com a conseller anarquista. El 27 d’abril, com hem dit abans, és assassinat Antonio Martín, i es trenca el govern[7]. Cal ressaltar els escorcolls i desarmaments de militants de les JJLL per part de la Guàrdia Civil i d’Assalt durant les nits en aquestes setmanes, a les quals resolen patrullar junt amb els Grups Anarquistes per evitar enfrontaments.
Previs als Fets de Maig es succeeixen també incidents a la localitat de Vinalesa, on s’intenta afusellar a 150 anarquistes de les fàbriques tèxtils i rajoleres col·lectivitzades. Un “capità amb una mica d’humanitat” aconsegueix evitar l’execució[8]. A Barcelona també es donava “la guerra del pa” entre Joan Comorera del PSUC i els Comitès d’Abast per l’opinió pública davant l’estat de fam i preus elevats dels aliments que patia la població, on el primer clama per la restauració del mercat lliure previ a la Revolució com a solució[9]. A la localitat de Cistella uns militants del partit nacionalista minoritari “Estat Català” detenen al militant de les JJLL Josep Planells per haver volgut constituir unes Joventuts Llibertàries locals. Militants del mateix partit disparen a un jove llibertari el 2 de Maig en un míting del Front de la Joventut Revolucionària[10].
Finalment, cal esmentar la pugna per la militarització de les milícies, que dona peu a la creació de l’agrupació de Los Amigos de Durruti des de la Quarta Agrupació de la Columna Durruti.
El 3 de Maig del 1937, cap al migdia, tres camions plens de Guàrdies d’Assalt dirigits per Rodríguez Salas, de la UGT, es posicionen davant l’edifici de la Telefònica, controlat per la CNT. El militant estalinista, amb la firma del conseller de Seguretat Interior Aiguader (militant d’ERC i Estat Català) busca restablir la propietat estatal del centre de comunicació, competència de la República. Assalta l’edifici, i els militants cenetistes es defensen. Els Comitès de Defensa de la CNT estaven avisats d’aquest moviment per Manuel Escorza del Val, del Servei d’Informació de la CNT, i valedor del pacte de govern del 15 d’Abril.[11]
En resposta immediata i seguint les consignes dels Comitès de Defensa de la CNT s’aixequen barricades arreu de la ciutat. La Federació Local de Grups Anarquistes es responsabilitza i lidera la lluita, aixecant el setge de l’edifici, prenent les bateries d’artilleria de Montjuïc i creant un Comitè Revolucionari de la CNT el 4 de Maig.
L’Agrupació de Los Amigos de Durruti estableix la seva seu a l’encreuament de la Rambla amb el Carrer Hospital, enllaçant-se amb les barricades dels Comitès de Defensa i una quarantena de milicians que havien baixat a Barcelona els dies anteriors.[12]
Els dies 4 i 5 el Comitè de Defensa de Sants assalta la caserna de la Guàrdia d’Assalt de Plaça d’Espanya i la caserna de la Guàrdia Nacional de Casarramona.[13] El president Companys apel·la al govern central a que faci servir l’aviació per bombardejar Barcelona, però se li rebutja la súplica. A les reunions de Los Amigos de Durruti del 4 de Maig les JJLL esperonen a aquests a seguir amb la lluita[14]. A Tarragona, les JJLL disparen sobre l’edifici que ocupa la UGT, i el dia 6 les forces d’Ordre Públic, juntament amb militància d’ERC, UGT i PSUC assalten la seu de les JJLL. Fets similars van succeir a Tortosa, Figueres i el Maresme, i militants de les JJLL també es desplacen a Barcelona a formar part de la lluita.
Havent vençut als carrers, la militància anarquista deixa les armes quan els Comitès superiors de la CNT apel·len a la unitat antifeixista per la ràdio. El discurs de García Oliver[15] rebaixa els ànims dels militants revoltats, i un grup de les Comissions Regionals de la CNT, de la FAI i una comissió de les JJLL s’acosta a les barricades a negociar. El divendres 7 alguns obrers, desanimats per la rendició de la direcció de la CNT i el POUM, retornen a les barricades, però la falta de forces de Los Amigos de Durruti i les promeses de la direcció de la CNT i la FAI aconsegueixen que aquests últims abandonin les barricades. La direcció de la CNT declara que la CNT i la FAI segueix col·laborant fidelment amb el Govern[16].
En el discurs de García Oliver s’argumenta que calia desarmar la resistència perquè aquesta no donés peu a l’eliminació cruenta i sagnant de l’anarquisme organitzat. La realitat va demostrar que la fi de la resistència va suposar l’inici de la fase més cruenta de l’eliminació física i sagnant de l’anarquisme per part del PSUC, el PCE i els partits nacionalistes. En fem una breu relatoria, gens exhaustiva donada la magnitud de la repressió contrarevolucionària, mirant de centrar-nos en el assassinats immediatament posteriors als Fets de Maig per desmentir l’afirmació de García Oliver.
El 4 de maig cinc joves llibertaris de les JJLL de l’Harmonia (actualment barri de Sant Andreu del Palomar) es desplacen en cotxe per Barcelona. Després de creuar la Gran Via de la URSS (actualment Avinguda Meridiana), al Passeig Pujades, els van aturar a trets. Dies més tard el mateix cotxe apareixeria amb forats de metralla dins la caserna Carlos Marx, del PSUC. El 8 de maig una ambulància de la Creu Roja descarrega 12 cadàvers brutalment mutilats al costat d’una vinya prop de Cerdanyola, i el 9 de maig un fotògraf, cridat pel conseller de Defensa de Cerdanyola, fotografia els 12 cadàvers, un d’ells amb les sigles CNT brodades a la granota blava.
El 5 de maig són assassinats a trets al carrer Camilo Berneri i Francesco Barberi (el primer, públicament crític amb la col·laboració de la CNT amb les altres forces polítiques) després de ser segrestats de casa seva. Els dos anarquistes italians van tenir la dissort de viure just al davant d’una seu de la UGT, on el PSUC va aixecar una barricada per protegir l’avenç confederal cap a la Generalitat des de la Via Durruti (actual Via Laietana). Militants de la UGT van formular que tenien permís per enregistrar la casa degut a la sospita de la presència de “anarquistes italians armats” i “contrarevolucionaris”. Una ambulància va recollir els seus cadàvers del carrer per realitzar una autòpsia. El primer, militant anarquista de llarga trajectòria, va ser enterrat discretament i sense honors sota les ordres dels comitès superiors de la CNT “per no inflamar els ànims”[17].
El 7 de maig “sicaris comunistes” segresten a Alfredo Martínez Hungría, de les JJLL i la FAI, i l’assassinen. Mai es va trobar el seu cos, i es creu que és un dels cadàvers que es va trobar més tard a Cerdanyola del Vallès[18]. El 7 de maig de matinada es deté a Tarragona a una cinquantena d’anarquistes i se’n afusella 12, entre ells Juan Rua, de les Joventuts Llibertàries.
Posterior als Fets de Maig es dona una repressió generalitzada al POUM, participant també de les jornades, i al moviment llibertari. El primer és il·legalitzat i perseguit, el seu líder Andreu Nin desaparegut i els seus militants dispersats o afusellats. La completa desarticulació de l’ordre revolucionari conquerit a les jornades de juliol sobrepassa aquest article, però hi intervenen l’avanç de Líster cap a Aragó a dissoldre les col·lectivitzacions, la militarització de les milícies i del treball, la censura dels mitjans de comunicació i la llibertat del SIM i els agents de la URSS per detenir, torturar, executar i enviar a camps a treball[19] a qualsevol a discreció. Derrotat el poder revolucionari, la contrarevolució avança sense aturada, i, en conseqüència, la reacció.
La significació dels Fets de Maig
Les anarquistes no creiem en el triomf de la voluntat per sobre de les realitats socials i materials, sinó que creiem en la unitat entre mitjans i fins, en la determinació dels segons pels primers. Tenim un programa, el comunisme llibertari, que es funda sobre un objectiu, la derrota de l’Estat. Creiem que aquests fins requereixen d’uns mitjans concrets, unes formes concretes de pràctica, les quals no creiem que hagin sigut descobertes en un moment concret de la història sinó que són determinades pel balanç històric.
Com s’ha esbossat abans, l’anarquisme de principis del Segle XX tenia una forta trajectòria de lluita. Aquesta era desplegada en molts fronts (laboral, habitatge, militar, cultural…), i podem dir que tendia, o tenia la voluntat de tendir cap a emmarcar la totalitat dels aspectes en que es presenta la realitat de la classe treballadora. Aquesta lluita es va desenvolupar en un sentit anti-estatal, en el descrèdit de les institucions burgeses, en desenvolupar la força de la classe treballadora, en conquerir avanços, construir referencialitat i dirigir-se cap a un horitzó de victòria sobre la burgesia i el seu exèrcit que es veia possible i factible.
La col·laboració amb el govern de la Generalitat, les carteres ministerials en el govern regional i en el central, la unitat antifeixista com a arma per desautoritzar les conquestes revolucionàries, la creença en un estat fort per doblegar l’enemic, la creació de Comitès Superiors amb poder de decisió per sobre la militància… en resum, “renunciar a tot menys a la victòria”[20], suposa un canvi dels mitjans que havien sigut utilitzats fins el 18 de Juliol del 1936, i, per tant, prefigura un fi diferent. Els Fets de Maig del 1937, com a punt d’inflexió en l’avenç de la contrarevolució, suposen la rúbrica d’aquesta desconnexió entre mitjans i fins.
L’adhesió al programa de l’estat fort per part dels comitès representants de la CNT, la FAI i la FIJL representa una traïció. No es pot dir el mateix del PSUC, ERC, el PCE i Estat Català, que el portaven per bandera des de l’inici de la confrontació, i per tant, no es pot parlar de traïció als principis. La propaganda contrarevolucionària argumenta la infiltració d’elements feixistes en el POUM i la CNT, una suposada traïció o una falta de lleialtat que representa de facto una aliança amb Franco. Ara bé, igual que en el passat hem argumentat una continuïtat entre els pistolers d’ERC i l’aparell repressor franquista[21], també podem argumentar una igualtat entre l’aparell repressor de la contrarevolució i l’aparell repressor franquista. Emparats en el poder estatal i desarticulat el poder revolucionari a partir del maig del 1937, el Servei d’Informació Militar, el Tribunal de Alta Traición y Espionaje, el NKVD[22] i la militància del PSUC primer i el PCE més endavant apliquen el seu programa d’estat fort i disciplina fèrria. Vencen als altres partits en la pugna pel control de l’estat, i utilitzen els mateixos mitjans sobre la classe obrera per assolir la unitat antifeixista que els que utilitza el bàndol franquista per assolir la unitat nacional i ideològica al seu cantó de la trinxera: detenció, empresonament, tortura, execució, camp de treball, tribunal militar, exili. Amb mitjans iguals s’arriba a fins iguals: la derrota de la classe obrera.
La derrota revolucionària durant els Fets de Maig realça la importància de defensar, com a organització, la unitat entre mitjans i fins, principi rector de l’anarquisme.
De la necessitat de l’organització estratègica i la potenciació de les masses obreres
Sobre els Fets de Maig plana també la llegenda que la insurrecció i l’aixecament de les barricades va ser obra de l’acció espontània de les masses treballadores. Cal desmentir aquesta llegenda: els Comitès de Defensa van coordinar la insurrecció el 3 de maig del 1937 de la mateixa manera que van coordinar la defensa contra el cop d’Estat el 18 de Juliol del 1936. Els Comitès de Defensa, junt amb els de Barri i d’Abast, conformaven una xarxa militant organitzada que estava frec a frec amb els patiments de la classe treballadora de Barcelona sota la guerra del pa, recolzada per militants de les organitzacions anarquistes especifiques, la anarco-sindical i l’agrupació de Los Amigos de Durruti. En conjunt van ser capaces de donar consignes estratègiques a la classe treballadora i generar un lideratge propi, en oposició (temporal) a les altes esferes de la CNT.
Els revoltats van ser derrotats per la paraula, per la confiança i lleialtat que tenien a la CNT, però tampoc haguessin tingut molt recorregut per la via militar. L’alçament de Los Amigos de Durruti és el punt més àlgid de claredat revolucionària de la classe treballadora a Catalunya, però també la expressió de la derrota davant una ofensiva que havia començat els darrers dies de juliol de 1936. Els Amigos de Durruti “eren gent de barricada, no eren bons organitzadors, y encara pitjors teòrics, encara que contaven amb bons periodistes”[23], i “només” comprenien 5000 militants. Tot i així van ser capaç de generar prou referencialitat, tenir prou dobles militàncies als òrgans de la CNT i prou influència dins la classe treballadora per prendre la ciutat de Barcelona durant quatre dies.
Cap altra organització específica a Catalunya hagués pogut prendre aquest rol. Per una banda, la FAI havia “desaparegut”, s’havia inserit dins la CNT en les seves conquestes revolucionàries, a col·lectivitzacions, milícies, llocs de responsabilitat… i havia hivernat en gran part la seva activitat a l’inici de la Guerra Civil[24]. Tot i així, van ser els grups anarquistes locals de Barcelona els que van conformar un Comitè Revolucionari. Per l’altra, les Joventuts Llibertàries eren una organització molt jove, amb poc recorregut orgànic, qualitat amb la que també podem descriure a Mujeres Libres. Tot i així van ser fidels als seus principis i van posar el seu cos als carrers el maig del 1937.
Les especifistes reclamem la necessitat de l’organització estratègica anarquista per la defensa de la independència de classe. Com els Amigos de Durruti i la FAI, és necessària una organització anarquista que sigui capaç de transformar els patiments i explotació de la classe treballadora en una estratègia capaç de superar l’estat de les coses, colze a colze amb l’organització de la classe treballadora.
La defensa de la independència de classe també implica la defensa de la democràcia obrera dins les organitzacions de base. És evident que amb la formació del “Comitè de comitès”, la seva irrevocabilitat i el seu rol dirigent sobre el moviment llibertari es trencava el principi de revocabilitat dels càrrecs propi del moviment llibertari. No es donava una situació de control de la representació pròpia dins la CNT, que era l’organització de la classe obrera a Espanya, ni en les organitzacions específiques anarquistes. L’enquadrament dins el programa de l’estat fort trencava també amb el pacte confederal sobre el programa del Comunisme Llibertari, aprovat al Congrés de la CNT del 1936. Aquests dos incompliments suposen un trencament dels principis de responsabilitat col·lectiva i unitat estratègica que reclamem com a especifistes.[25]
Ens repetim: per a superar-nos com a classe, les pròximes lluites que lliurem han de desenvolupar-se necessàriament encaminant-se cap a l’horitzó del comunisme llibertari. En aquesta direcció és indispensable la potenciació de l’estratègia anarquista i la construcció de referencialitat davant les amples masses de la classe treballadora. Per molt rol estratègic que poguessin tenir Los Amigos de Durruti o les organitzacions específiques, van ser les masses treballadores de Barcelona, enquadrades en els Comitès de Defensa, en milícies populars o en altres organitzacions polítiques, qui va prendre els carrers el 3 de maig del 1937.
Finalment, volem establir que veiem una diferència qualitativa entre els bàndols de la contrarevolució i la reacció. Creiem que la corrent d’opinió que advoca que el feixisme i el comunisme autoritari són el mateix falseja la història. Si bé l’agent del SIM i el policia franquista comparteixen mitjans, ho fan des d’una relació completament diferent cap al moviment revolucionari, així com el militant del PSUC que participa en una txeca al carrer Vilamajor i el falangista que fa desaparèixer militants d’esquerres actuen de forma extrajudicial i legal a la vegada, però des d’institucionalitats diferents.
Aquesta distinció entre contrarevolució i reacció també ens permet separar la contrarevolució de la revolució, i argumentar que els Comitès superiors de les organitzacions específiques anarquistes i els càrrecs governamentals de la CNT i de la FAI van formar part de la contrarevolució al sotmetre’s al esprit de corps del CCMA, el Govern català i el Gobierno central.
Revolució, contrarevolució i reacció són els tres bàndols de la Revolució Espanyola. Amb aquest article esperem haver-nos situat al primer dels bàndols, reclamar-nos com a alternativa per evitar al segon com a millor manera d’eliminar el tercer. Esperem, també, haver obert una altra trinxera en el combat per recuperar la història de la Revolució i fer-ne el balanç que es mereix.
Batzac-Joventuts Llibertàries
[1] El Comitè de Comitès era un òrgan de la CNT format per membres dels Comitès Regionals de la CNT, la FAI i la FIJL. El mateix rol el desenvoluparia la Comissió Assesora Política (CAP) des de juny 1937 a març 1938, i el Comitè Executiu del Moviment Llibertari de Catalunya d’abril a octubre de 1938. En general quan parlem de Comitès superiors ens referim a aquests òrgans i als Comitès Regionals que els componen. La presa de decisions d’aquests òrgans (i la seva negativa a dissoldre’s quan la militància anarquista de Barcelona va cridar a fer-ho el maig del 1937) ens fa dubtar de si eren òrgans representatius temporals i revocables, com resa la pràctica anarquista i anarcosindicalista amb els llocs de responsabilitat.
[2]Colaboraciones, R. Y. (2019, 27 abril). Antonio MARTÍN ESCUDERO (1895-1937), “el Durruti de la Cerdaña”. [Antonio Gascón y Agustín Guillamón]. Ser Histórico. https://serhistorico.net/2019/04/27/antonio-martin-escudero-1895-1937-el-durruti-de-la-cerdana-antonio-gascon-y-agustin-guillamon/
[3] Les dades i afirmacions d’aquest capítol són extretes de Garangou i Tarrés, S. (2016). Les Joventuts Llibertàries a Catalunya. Origen, Estructura i Context (1932-1939).
[4] Guillamón, A. (2011). Los Comités de Defensa de la CNT (1933–1938). Barcelona: Aldarull Edicions. P.161
[5] Les Patrulles de Control contenien pluralitat ideològica però estaven sota el secretariat d’Aurelio Fernàndez, de la FAI
[6] Asens, J, i Guillamón, A. (2025), Anarquistas y Orden Público. Barcelona: Editorial Descontrol. P. 127-134.
[7] https://www.grupgerminal.org/?q=system/files/ResumenCharlaCNTAlmeriaMayo37.Guillamon.pdf
[8] El 8 de maig, immediatament després dels Fets de Maig, una columna de carabiners i comissaris polítics comunistes armats amb tancs ataca la comarca i dissol la col·lectivitat, detenint les anarquistes, el destí de les quals no es detalla a les fonts consultades. Pérez, P. (2023, 14 abril). Guanyar la guerra o fer la revolució?: Els fets de Vinalesa de 1937. Levante-EMV. https://www.levante-emv.com/horta/2023/04/14/guanyar-guerra-o-fer-revolucio-85951144.html
[9] Cosa que no sorprèn, donada la relació del seu partit amb els extraordinaris beneficis pel contraban d’aliments i amb la petita burgesia en general. S’expandeix en aquest tema al llibre “Anarquistas contra Nacionalistas en la Cerdanya” i sobretot a “La Guerra del Pan”, d’Agustín Guillamón ambdós.
[10] Aquesta era una confluència entre les JJLL i la Joventut Comunista Ibèrica del POUM.
[11] Martinez Lorenzo, César: Le mouvement anarchiste en Espagne. Pouvoir et révolution sociale. Les Éditions Libertaires, 2006, p. 347, extret de Guillamón, A. (2019, 12 enero). Los incontrolados. Ser Histórico. https://serhistorico.net/2018/09/18/los-incontrolados-agustin-guillamon/
Manuel Escorza també va redactar, junt amb Eroles, l’informe “Affaire Sancho-Casanovas-Lluhí-Gassol”, que alertava d’un complot contra la CNT-FAI per part de nacionalistes catalans, PSUC, Generalitat i Mossos d’Esquadra. Guillamón, A. (2020, 18 enero). Insurrección. Las sangrientas jornadas de mayo de 1937 / Conclusiones. Ser Histórico. https://serhistorico.net/2020/01/18/insurrecion-las-sangrientas-jornadas-de-mayo-de-1937-conclusiones/
[12] https://www.grupgerminal.org/?q=system/files/BarcelonarevolucionariaJulio36Mayo37.Guillamon.2017.pdf
[13] Guillamón, A. (2011). Los Comités de Defensa de la CNT (1933–1938). Barcelona: Aldarull Edicions.
[14] Amorós, Miquel; La revolución traicionada. La verdadera historia de Balius y Los Amigos de Durruti.
[15] És l’anomenat “discurso del beso”. “Consérvese cada cual, si así lo cree, en sus respectivas posiciones, pero que cese el fuego (…) Y declaro que los guardias que hoy han muerto, para mi son mis hermanos. Me inclino ante ellos y los beso (…) todos cuantos han muerto hoy son mis hermanos.”
[16] https://www.fundacionfedericoengels.net/images/PDF/MH_CNT_VT.pdf P.108
[17] https://grupgerminal.org/?q=system/files/2017.AsesinatoEntierro.BerneriYBarbieri.Guillamon.pdf
[18] [07/05] «L’Insurgé» – Fets de maig – París (07-05-68) – «Action» – Legalització CNT – Martínez Baena – Lera – Martínez Hungría – Beltrandi – Gurnés – Cucca – Pérez Guzmán – Serantini – Zube – Meltzer. (s. f.). https://balearweb1.rssing.com/chan-13961322/article1437.html
[19] És necessari esmentar que el decret que va crear els camps de treball va ser firmat per García Oliver com a ministre anarquista de la Justícia de la República, defensat per ell segons les seves “virtuts d’utilitat social”.
[20] Popular cita de Buenaventura Durruti: “Podemos renunciar a todo, menos a la victoria; podemos renunciar a todo, pero no podemos renunciar a exterminar al enemigo, porque de nuestro triunfo depende el porvenir de la clase obrera de todo el mundo.”
[21] https://x.com/llibertaria_uab/status/1624017685691375616
[22] Sigles en rus del Comissariat del Poble pels Assumptes interns de la Unió Soviètica. Altres fonts, com Grandizo Munis, citen el GPU, sigles en rus de Directori Polític del Estat, en el mateix rol, cosa dubtosa degut a que la GPU va ser aparentment dissolta el 1934.
[23]https://bibliothequedumarxisme.wordpress.com/wp-content/uploads/2019/08/los_amigos_de_durruti._historia_y_antologc38da_de_textos_-_agustc3adn_guillamon.pdf
[24] Casas, J. G. (1977). Historia de la FAI.. (No. 95). Zero. “Sin embargo, aquí [a l’inici de la Guerra Civil] se daría un hecho sociológico de gran importancia, si bien perfectamente explicable: la absorción casi total de la FAI por la CNT, al menos durante cierto tiempo. Este hecho zanja también históricamente el problema de las relaciones entre CNT y FAI y el de la aludida hegemonía de esta última sobre la primera.”
[25] En el següent text es desenvolupen reflexions sobre la relació entre els principis del programa de la Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris i la pràctica de l’anarquisme durant la Guerra Civil: Libértame. (2025, 21 abril). El plataformismo y el movimiento anarquista español (2003) – Jered Fisher. Libértame. https://libertamen.wordpress.com/2025/04/19/el-plataformismo-y-el-movimiento-anarquista-espanol-2003-jered-fisher/
